Consulta el teu coach: "Com em puc convèncer del meu propi valor?"
Consells
Una jugadora de bàsquet que està en ratxa té la síndrome de l'impostor. Per sort, Courtney Banghart, de la Universitat de Carolina del Nord, està a punt per donar-li un cop de mà.
Consulta el teu coach és un article amb consells que t'ajudaran a centrar-te en l'esport.
P:
Hola, coach:
De petita, em passava més temps a la banqueta que jugant. Ara que soc a l'equip del meu institut, i des que la nostra alera es va lesionar durant el primer partit, formo part de l'equip inicial. No només això: estem a meitat de temporada i soc la màxima anotadora. Encara que l'entrenadora i les meves companyes d'equip estan molt contentes amb el meu rendiment, jo no puc dir el mateix. Estic preocupada perquè sento que no em mereixo estar aquí. Cada cistella que faig augmenta encara més la pressió, per molt gran que sigui l'avantatge. Si perdem, em culpo per la derrota, de vegades durant dies sencers. Tant de bo pogués gaudir d'aquesta bona ratxa, però només puc pensar que tornaré a la banqueta si en algun moment fico la pota. Com em puc convèncer del meu propi valor i deixar de pensar que tot ha estat una qüestió de sort?
Excel·lent per error
Jugador de bàsquet de 16 anys
R:
Potser ara mateix no pots gaudir de les teves emocions. Però, com a entrenadora amb més de 20 anys d'experiència amb les emocions dels jugadors (i també amb les meves), soc aquí per dir-te una cosa: les teves emocions són vàlides i, a més, valuoses. Són la prova del teu compromís i la teva dedicació.
Ets una atleta: és inevitable perdre en algun moment. Sentiràs por, ira i agonia. Però també guanyaràs, i llavors sentiràs alegria, orgull i eufòria. Les coses dolentes ens ajuden a veure les bones.
Jo també he estat massa exigent amb mi mateixa. A l'institut, vaig participar en un torneig de tennis estatal. Recordo que vaig cometre una doble falta en un partit. Em vaig posar a cridar i vaig colpejar el terra amb la raqueta.
Sabia que no era la millor manera de canalitzar els meus sentiments, però, en aquell moment, no podia fer altra cosa. Tot el que importava era aquell punt. Ara, quan miro enrere, em sorprèn l'actitud dels meus pares, que estaven a les grades i no em van cridar l'atenció. Van entendre que havia entrat en mode John McEnroe perquè m'importava.
Accepta els teus sentiments.
Dit això, quan una emoció en particular és massa intensa, potser el teu cap no pot assimilar els comentaris positius. Per això, et donaré alguns consells per trobar l'equilibri.
Potser ja has aplicat una tècnica que anomeno "atenció selectiva", que no té res a veure amb l'atenció de debò. Consisteix en el següent: si algú et diu "M'encanta la teva manera de córrer. Només hem de millorar els tirs de tres", tu només sents "Has de millorar els triples. Per tant, no serveixes per fer tirs. Per tant, ets una mala jugadora. Per tant, ets una inútil".
Vaja, sí que ha arribat lluny la imaginació! Aquest tipus de pensament és massa comú, fins i tot entre esportistes d'elit. Una de les meves millors jugadores solia ser massa exigent amb ella mateixa. Un dia, quan s'estava martiritzant després d'uns mals tirs, vaig parlar amb ella a soles.
"Quants tirs creus que has encertat?", li vaig preguntar.
"No en tinc ni idea", em va respondre.
Aleshores vaig dir: "Doncs bé, no tens dret a enfadar-te. Si dones tanta importància a una xifra, com a mínim hauries de conèixer-la".
La veritat era que la jugadora tenia el percentatge més alt de tot l'equip, però no era conscient dels tirs que encistellava. És una altra versió de l'atenció selectiva.
"És normal no guanyar sempre, i això els entrenadors ho sabem. No esperem que puguis jugar sempre amb el màxim rendiment. Només volem que ho donis tot en la mesura del possible".
Les dades no s'equivoquen. Si obres els ulls, comprendràs que ara ets un altre tipus de jugadora. Els entrenadors poden veure de manera objectiva el teu valor: en això consisteix la seva feina. I, com que ja saben de què ets capaç, et demanaran que continuïs creixent fins al nivell següent.
Segur que estàs pensant: "Això és just el que t'estic dient! Com puc complir les seves expectatives?" Crec que no ets conscient de quines són aquestes expectatives. És normal no guanyar sempre, i això els entrenadors ho sabem. No esperem que puguis jugar sempre amb el màxim rendiment. Només volem que ho donis tot en la mesura del possible.
Els entrenadors amb experiència saben que perdre forma part de la seva feina. Potser la raó de la teva por és que encara no tens prou experiència.
Una vegada vaig ser l'entrenadora d'una finalista de la beca Rhodes que era una mica massa perfeccionista. Tenia una por molt gran del fracàs. Havia tingut èxit amb pràcticament tot el que havia fet, de manera que no tenia ni idea de què volia dir perdre. Era com un bussejador que mira l'aigua, però no sap quina profunditat té, ni si és massa freda ni si hi ha piranyes a dins.
La teva situació és una mica diferent, perquè l'èxit encara és nou per a tu. No estàs acostumada a estar tan amunt ni saps com és la caiguda, però en totes dues situacions, es tracta de la por a les experiències desconegudes. Per això, et dic el mateix que vaig dir a la becària: fracassar és normal. T'ho dic jo, que he fracassat moltes vegades i encara soc aquí! De fet, soc més forta gràcies als meus fracassos.
Aquesta és una de les raons per les quals crec que els atletes són tan valents: fracassar davant de centenars d'espectadors forma part de la seva vida quotidiana. Dediquen la major part del temps a una cosa que pot anar malament. S'esforcen cada dia, fins i tot quan saben que molts d'aquests dies seran difícils. Això és tenir coratge.
Les teves companyes i entrenadores estan vivint la mateixa experiència que tu, i és probable que tinguin els mateixos temors. Per tant, quan surts a jugar no estàs sola i mai ho estaràs. Tingues-ho en compte la propera vegada que t'ofusquis i potser notaràs com els nervis comencen a desaparèixer.
Coach Banghart
Courtney Banghart és l'entrenadora de bàsquet en cap de l'equip femení de la Universitat de Carolina del Nord a Chapel Hill (EUA). Abans, va ser entrenadora en cap a la Universitat de Princeton, va obtenir el premi Naismith el 2015 com a entrenadora de l'any i va ser entrenadora adjunta a la selecció femenina de bàsquet dels EUA de menys de 23 anys el 2017. Banghart, que va ser una jugadora destacada a la Universitat de Dartmouth, va batre el rècord de triples a l'Ivy League (que encara ningú no ha superat). Ara forma part de la junta directiva de l'Associació d'Entrenadors de Bàsquet Femení i del Comitè de Supervisió de Bàsquet Femení de l'NCAA.
Envia un correu electrònic a [email protected] amb una pregunta sobre com millorar la teva actitud de cara a l'esport o la forma física.
Fotografia: Jayson Palacio
Ves més enllà
Per obtenir més consells d'experts sobre actitud, moviment, nutrició, recuperació i son, dona un cop d'ull a la Nike Training Club App.
Ves més enllà
Per obtenir més consells d'experts sobre actitud, moviment, nutrició, recuperació i son, dona un cop d'ull a la Nike Training Club App.