Guia per a principiants de totes les disciplines de l'atletisme

World Athletics, l'organisme internacional d'atletisme, ha establert les normes sobre com han de ser les pistes de competició. Una volta al carrer interior d'una pista a l'aire lliure estàndard és de 400 metres. Els runners han de fer una volta en les carreres de 400 metres. Una carrera de 200 metres requereix mitja volta a una pista d'exterior.

Nota: les pistes interiors estàndard tenen un recorregut de 200 metres. Per tant, en una carrera de 400 metres, s'hauran de fer dues voltes a la pista.

És possible que, quan les carreres a l'exterior siguin d'una volta o més, el comentarista parli sobre la "contrameta" i la "recta d'arribada" o "recta final". Aquests conceptes fan referència a les dues seccions més llargues de la pista, o les rectes. La "recta final" és la secció on s'acaba la carrera, mentre que la "contrameta" és l'altra recta al cantó oposat de la pista.

Gairebé totes les disciplines de running i tanques d'una trobada d'atletisme es fan a la pista. Ara bé, també hi ha excepcions. A les competicions mundials, la marató i algunes disciplines de marxa, generalment, es fan a l'exterior de l'estadi i es completen a la pista. En un esdeveniment d'atletisme d'exterior estàndard d'escoles, instituts, universitats o professionals, les disciplines de running es fan a la pista ovalada de 400 metres.

La resta de disciplines, com ara els llançaments o els salts, es fan al camp interior o en un altre lloc a prop de la pista. Aquestes són les disciplines de "camp". A continuació et resumim cada disciplina d'atletisme.

Per començar una cursa de velocitat, els runners d'aquestes disciplines han de col·locar els peus als blocs de sortida (un aparell de metall que es fa servir per agafar impuls a la línia de sortida quan es dona el senyal).

Els velocistes corren ràpid, però, per tal de destacar i aconseguir un bon rendiment, necessiten tenir més que purament velocitat, segons comenta Alton McKenzie, director d'atletisme i camp a través de la Universitat de Georgetown (EUA).

"En un període breu de temps es requereix tenir molta tècnica. Quan analitzes els aspectes tècnics d'intentar restar una dècima de segon del teu temps, veus que has de treballar molt per aconseguir-ho", explica.

Els runners de velocitat han de treballar en les sortides, la postura de running i en les tècniques per restar fraccions de segon de les seves marques, ja que aquests factors que poden marcar la diferència entre el primer o segon lloc.

Contingut relacionat: Com pots esprintar més de pressa, segons els experts

La majoria de curses de velocitat són disciplines individuals, però també hi ha els relleus. En aquestes curses, els velocistes han de córrer en equips de quatre la mateixa distància seqüencialment i passar el relleu en cada intercanvi entre atletes. En els relleus de 4x100 metres, per exemple, la cursa és de 400 metres en total, i es fa amb quatre runners que corren 100 metres cadascun.

En una zona de superposició de 20 metres de longitud, cada atleta ha de passar el relleu al següent, que ha de completar els 100 metres corresponents, i així successivament. A més de la cursa de relleus de 4x100 metres, també hi ha la de 4x400 metres.

Si necessites unes sabatilles noves per esprintar, les Nike Maxfly 2 Blueprint, dissenyades per a les proves de 100 a 400 metres, són l'opció ideal.

Aquestes curses no comencen des dels blocs. Els runners habitualment comencen en posició de gambada, amb els peus ferms a la pista. Els atletes que competeixen en aquestes curses de mitja distància han de combinar velocitat i resistència.

Els 1.500 metres han format part de les competicions olímpiques des de l'any 1896 i, a més, és una disciplina de distància estàndard a les universitats i a altres competicions internacionals. Aquesta pràctica, que també es coneix com a "milla mètrica" als països anglosaxons, comprèn una distància de tres voltes i tres quarts de volta en una pista estàndard. Aquesta distància té 109 m menys que una milla anglosaxona completa.

Els atletes corren la milla completa en algunes competicions, que és equivalent a 1.609 metres. Quatre voltes en una pista estàndard fan un total de 1.600 metres. Per tant, les curses d'una milla completa comencen una mica més de 9 metres per darrere de la línia de meta.

Els 800 metres de vegades es coneixen com la "mitja milla", tot i que no equivalen exactament a aquesta distància. En algunes trobades, però no en totes, també hi ha una cursa de relleus de 4x800 metres. La dinàmica és la mateixa que la dels relleus que ja hem explicat: es participa per equips de quatre i cada atleta corre 800 metres fins a fer un total de 3.200 metres.

Contingut relacionat: Cinc consells aprovats per professionals de l'entrenament per millorar en el running

Es tracta de curses de resistència. La cursa de 5.000 metres llisos és de 5 quilòmetres. Els 10.000 metres llisos equivalen a 10 quilòmetres.

Els runners que participen en la cursa d'obstacles de 3.000 metres han de saltar per sobre d'unes barreres similars a les tanques. En cada volta, quan els atletes recorren l'últim gir de la pista ovalada, es desvien cap a l'interior de la pista per saltar un obstacle d'aigua (com ara una tanca gran amb una bassa d'aigua a la base).

Després de saltar aquest obstacle, han de tornar als carrers de la pista ovalada per continuar la cursa. A les curses d'obstacles de més de 3.000 metres de distància, els participants han de fer set voltes i mitja al voltant de la pista, en les quals han de saltar 28 barreres i set tanques de rial.

Les barreres d'aquesta cursa no són iguals que els obstacles de les curses de tanques que expliquem més endavant. Segons el reglament de l'USA Track & Field (USATF), la categoria masculina de la cursa d'obstacles inclou barreres d'aproximadament 1 metre d'alçària, mentre que les de la categoria femenina són d'aproximadament 75 centímetres. Tanmateix, en ambdues categories, les tanques són de 3,96 metres d'amplada.

Al contrari de les tanques que els atletes salten a les curses de velocitat, les barreres són fixes; és a dir, no es mouen quan l'atleta les toca. Les barreres són més gruixudes i robustes que les tanques, i els runners poden trepitjar la part superior per saltar-les sense que caiguin.

Si busques unes de les sabatilles d'atletisme amb claus per a llarga distància més ràpides, et suggerim les Nike Dragonfly 2 Blueprint.

Els atletes que participen en la categoria de marxa han de tenir almenys un peu sempre a terra. Es desqualifica l'atleta si els dos peus són a l'aire al mateix temps, ja que es considera que això és córrer i no fer marxa.

Això no vol dir que els atletes es moguin lentament: el campió olímpic de la categoria masculina dels 20 km marxa el 2020 va caminar a un ritme de 14,8 km per hora. És a dir, que tardava uns 4 minuts a recórrer un quilòmetre.

No es fan esdeveniments de marxa a totes les trobades. Els campionats que celebra la National Collegiate Athletic Association (NCAA), per exemple, no inclouen aquesta categoria. A més, és possible que les distàncies siguin diferents de les que esmentem aquí. A les competicions olímpiques, les curses de marxa tenen una distància de 20 km (20.000 m) i de 50 km (50.000 metres).

Tanmateix, hi ha curses de 20 km per a les categories masculina i femenina, mentre que la de 50 km només la fan els homes.

La distància d'una marató és de 42 km. Per tant, la mitja marató és de 21 km. Tant la marató com la mitja marató es duen a terme en carreteres i no formen part dels esdeveniments en pista. Per altra banda, la marató és l'últim esdeveniment d'atletisme que se celebra a les competicions olímpiques i, a més, ambdues disciplines estan presents al campionat mundial d'atletisme.

Contingut relacionat: Nou consells d'entrenament per a maratons per a corredors novells

Els runners de les curses de tanques han de saltar una sèrie de 10 tanques metàl·liques en el camí cap a la línia de meta. Segons el reglament de l'USATF, les tanques de la categoria masculina fan 1,067 metres d'alçària en la cursa de 110 metres, i 0,914 metres en la cursa de 400 metres. Les tanques de la categoria femenina fan 0,84 metres d'alçària en la cursa de 100 metres, i 0,762 metres en la cursa de 400 metres.

Les tanques estan espaiades al llarg d'aquestes distàncies. En la cursa de 400 metres, els atletes han de córrer 45 metres fins a arribar a la primera tanca, i després hi ha 35 metres entre cadascuna. Les tanques de les curses de 100 i 110 metres estan col·locades amb una separació de 8,5 i 9,14 metres respectivament.

En la majoria de les trobades, a la categoria masculina es corren 110 metres, mentre que a la femenina es fan 100 metres. Tant homes com dones participen en la cursa de tanques de 400 metres.

En el salt d'alçada els atletes han de córrer per saltar amb un peu i intentar superar una barra horitzontal prima de 4 metres d'amplada. Si colpegen la barra, o el llistó, amb massa força, cau del seu lloc i el salt no es considera vàlid.

Des de finals de la dècada de 1960, els atletes habitualment salten la barra cap enrere, amb l'esquena orientada a terra i el pit mirant cap amunt. Després de saltar cap enrere, aterren sobre una zona de caiguda esmorteïda, amb una mena de matalàs gran.

Pel que fa al salt de llargada, els atletes han d'esprintar durant 40 metres en línia recta cap a la taula de batuda. Quan el peu de l'atleta toca la taula, salta tan lluny com pot al fossat de caiguda. El nombre d'intents de salt de cada atleta pot variar entre competició i competició, però, generalment, guanya el salt més llarg.

Perquè un salt sigui vàlid, la punta del peu de l'atleta no pot sobrepassar l'extrem de la taula de batuda abans de saltar. Si la punta del peu traspassa la línia, és una falta i el salt no es considera vàlid.

En el triple salt, els atletes esprinten fins a la taula de batuda abans de fer tres salts horitzontals consecutius. Aquests salts es coneixen com a "hop", "step" i "jump". El primer salt es fa amb un sol peu i l'atleta ha d'aterrar amb el mateix peu amb el qual s'ha impulsat. És a dir: si salta amb el peu dret, ha d'aterrar amb el peu dret.

En el següent salt, "step" o pas, l'impuls es fa amb un peu i s'aterra amb l'altre. Per exemple, si l'atleta que salta utilitza el peu dret, ha d'aterrar amb el peu esquerre. Finalment, en el tercer salt, l'atleta salta amb el peu amb què aterra i ho fa tan lluny com pot dins el fossat de caiguda.

Dolan explica que fer tot el procés bé requereix una gran coordinació. Pot costar mantenir l'impuls mentre es canvia de peu i es fan tots tres moviments fluidament.

Poder fer tot això és la clau de l'èxit: l'atleta que guanya una competició de triple salt és capaç d'aconseguir la distància més llarga des del primer salt fins al tercer salt. Pel que fa al salt de llargada, el nombre d'intents de salt pot variar segons la competició.

Tot i que aquests atletes s'especialitzen en salts, les tres disciplines també requereixen que siguin runners potents, segons afirma McKenzie. Com que han d'esprintar fins al punt de batuda, tant als entrenaments com a les competicions, tendeixen a passar més temps corrent que saltant.

Igual que en el salt d'alçada, els atletes de salt de perxa han d'arribar molt alt per aconseguir superar un llistó ample i horitzontal, sense tombar-lo. Els atletes de salt de perxa, com els de salt d'alçada, aterren a una zona de caiguda.

La diferència és la perxa: abans de saltar, els atletes han d'esprintar alhora que porten una perxa llarga i flexible de fibra de vidre o fibra de carboni. Aquestes perxes poden arribar als 5 metres de llargada.

L'atleta encaixa la perxa en un caixetí a terra, que es troba sota el llistó que han de saltar, i així la perxa es flexiona. Així que torna a la seva posició recta, la perxa impulsa l'atleta cap a l'aire i, si tot surt bé, fa que passi per sobre del llistó. Pel que fa als salts d'alçada, guanya l'atleta que aconsegueix saltar el llistó més alt.

Dolan comenta que els saltadors de perxa també han de tenir molta coordinació per poder esprintar amb velocitat, clavar la perxa al punt precís i aguantar en la mateixa posició per poder arribar a l'altura màxima.

En aquestes quatre disciplines, els atletes han de llançar una peça d'equipament tan lluny com puguin sense passar la línia ni sortir del cercle. Si ho fan, es considerarà falta i el llançament no serà vàlid.

En el llançament de javelina, els atletes han de fer servir una llança amb punta de metall. La javelina de la categoria masculina té una llargada d'entre 2,6 i 2,7 metres i ha de pesar almenys 800 grams. La javelina de la categoria femenina té una llargada d'entre 2,2 i 2,3 metres i ha de pesar almenys 600 grams. Els atletes corren en direcció a la línia i, en arribar, llancen la javelina. Si travessen la línia, el llançament no és vàlid.

Com que el llançament de javelina és un moviment que es fa per damunt del cap, els llançadors de beisbol, els rerequarts del futbol americà i els jugadors de voleibol sovint són bons atletes de javelina, afirma Nathan Ott, entrenador de llançament de l'equip d'atletisme de la Universitat Estatal de Pennsilvània (EUA).

En el llançament de pes, els atletes fan servir una bola de metall. El pes de la categoria masculina és de 7,26 quilograms, mentre que el de la categoria femenina és de 4 quilograms. L'atleta que fa el llançament recolza la bola a la zona del coll amb una mà, i després fa un gir dins un cercle abans de llançar la bola tan lluny com pugui. La majoria dels atletes fan un gir i mig abans de llançar la bola.

El cercle del llançament de pes té un diàmetre de 2,135 metres, i té una taula al davant perquè els atletes s'hi recolzin quan llancen. El llançament no és vàlid si els peus surten del cercle. En moltes competicions, els atletes fan sis llançaments. L'atleta que faci el llançament vàlid amb més distància guanya.

El llançament de martell consisteix a llançar la peça des del mateix cercle que en el cas anterior, però l'estratègia i la forma de llançar són diferents. El "martell" és una bola metàl·lica unida a una empunyadura mitjançant una corda de metall que és d'1,22 metres o menys.

La bola de metall de l'extrem del martell pesa el mateix que la bola de llançament de pes: 7,26 quilos en la categoria masculina i 4 quilos en la femenina. Els atletes d'aquesta disciplina normalment giren tres o quatre cops abans de deixar anar el martell perquè voli pel camp.

Per últim, tenim el disc. L'atleta ha de fer un gir i mig dins un cercle una mica més gran que els altres per tirar un disc de metall. El cercle de llançament de disc fa 2,5 metres de diàmetre, mentre que el de la bola i el martell fan tenen un diàmetre 2,135 metres.

El disc de la categoria masculina té un diàmetre de 22 centímetres i pesa 2 quilos. El disc de la categoria femenina té un diàmetre de 18 centímetres i pesa 1 quilo.

Cadascuna d'aquestes variants inclou diverses disciplines d'atletisme. Els atletes, en aquests casos, han de fer carreres, salts i llançaments durant la trobada, i amb cada disciplina aconsegueixen punts. Els punts aconseguits a totes les disciplines se sumen i l'atleta amb més puntuació total guanya.

El prefix "deca" de la paraula decatló vol dir 10. Per tant, un decatló inclou 10 disciplines: els 100 metres llisos, el salt de longitud, el llançament de pes, el salt d'alçada, la cursa de 400 metres, la cursa de tanques de 110 metres, el llançament de disc, el salt de perxa, el llançament de javelina i la cursa de 1.500 metres. Aquest esdeveniment només es duu a terme per a la categoria masculina.

Les atletes de la categoria femenina de disciplines combinades normalment participen en l'heptatló, que està compost per set disciplines ("hept" vol dir "set"). Les disciplines incloses són la cursa de tanques de 100 metres, el salt d'alçada, el llançament de pes, la cursa de 200 metres, el salt de longitud, el llançament de javelina i la cursa de 800 metres.

Dolan explica que aquestes disciplines combinades són ideals per als atletes que gaudeixen de fer diferents esports o que tenen diverses fortaleses equilibrades. És a dir, potser no s'especialitzen en una categoria concreta, però tenen bones habilitats per practicar-ne moltes.

En algunes competicions en què no es disposa del temps i l'espai adients per a un heptatló, es fa un pentatló, que està compost per cinc disciplines. Aquest és precisament el cas dels campionats mundials d'atletisme en pista coberta. Les disciplines del pentatló en pista coberta són la cursa de tanques de 60 metres, el salt d'alçada, el llançament de pes, el salt de longitud i la cursa de 800 metres.

Tanmateix, això és diferent del pentatló modern, que no és estrictament un esdeveniment d'atletisme. Aquesta competició de cinc categories combinades, que es duu a terme als jocs olímpics d'estiu, inclou una categoria de running i disciplines que no formen part de l'atletisme, com ara el tir, la natació, l'esgrima i l'equitació.

De vegades es fan heptatlons per a la categoria masculina en trobades en pista coberta, com ara en els campionats en pista coberta de l'NCAA. Aquest esdeveniment inclou una cursa de 60 metres, el salt de longitud, el llançament de pes, el salt d'alçada, la cursa de tanques de 60 metres, el salt de perxa i la cursa de 1.000 metres.

Text: Greg Presto